Mariona Borràs: “hem d’aprendre a conviure amb el foc”

Mariona Borràs és enginyera forestal i tècnica de la Pau Costa Foundation, plataforma dedicada al coneixement i difusió de l’ecologia del foc i la gestió d’incendis.

Ens vam conèixer el 2012, quan vaig dirigir el documental L’estiu més negre i vaig haver de contactar amb els experts de la PCF (bombers, especialistes en serveis d’extinció, investigadors).

De tots ells vaig rebre suport incondicional i un bon bany de realitat: hem d’aprendre a conviure amb el foc.

Mariona Borràs
Mariona Borràs, tècnica de la Pau Costa Foundation

Mariona ens ha portat al Mirador de Montbau perquè es va criar a Collserola, al barri de Vallvidrera. Diu que això li ha marcat les ganes de tenir feina de camp i treballar en contacte amb la natura.

No s’imagina tancada tot el dia en un despatx… de fet, acaba de tornar de Munic, de defensar el Projecte Europeu PHAROS, un sistema de monitorització d’incendis per satèl·lit en temps real que permet controlar emergències i predir-ne la seua evolució.

A.: Com gestioneu la incertesa en estat d’emergència?

M.: La idea és reduir la incertesa al mínim. Però sempre hi ha el factor humà, això és inevitable. I com es treballa? Això és high level... Compartir coneixement és la base. Has d’ajudar-te d’altres eines per minimitzar la incertesa que sempre existirà, perquè al final, quan vas a una emergència, vas a un lloc d’on tothom està marxant. Per tant, estàs anant a un lloc on hi ha un cert risc.

Mirador de MontbauA.: En quin punt esteu a la Pau Costa Foundation?

M.: La fundació va néixer fa 5 anys. Ha estat una experiència fantàstica. Ens trobem en un punt de canvi i de nou principi. Vam començar amb pocs recursos però amb moltíssima gent que ens donava suport. Va arribar un moment en què ens vam tirar a la piscina i ens vam posar a buscar projectes europeus i sobretot a mobilitzar gent per poder impulsar la iniciativa. Ara estem en una segona fase de professionalitzar-nos encara més: vendre més el projecte, sortir, donar-nos a conèixer més a nivell internacional. La base de la fundació és la transferència de coneixement, no només en serveis d’extinció, sinó també amb la societat en general, escoles, científics, centres de recerca. Per a nosaltres és clau potenciar encara més tot aquest coneixement; crec que estem en un moment força expansiu, en aquest sentit. Ens fa por dir-ho, perquè potser no ens ho creiem.
 Mariona Borràs (Pau Costa Foundation)A.: Amb quina experiència et quedes d’aquests 5 anys?

M.: Una de les grans opcions que m’ha donat la fundació, sense cap dubte, és la de poder anar als Estats Units a fer una estada de 15 dies amb el US Forest Service per aprendre l’ús del foc tècnic, a manipular el foc per a cremes prescrites. Són els que més en saben ara mateix. D’una altra manera no sé com ho hagués fet… tu sol, no pots. Hi has d’anar sota el paraigua d’una organització. I bé, mil reptes que se m’han presentat a la fundació: des d’organitzar grans esdeveniments fins a la formació amb nens o acollir bombers anglesos i irlandesos per formar-se aquí a Catalunya.

Pau Costa FoundationA.: Conservació o gestió? Protecció o explotació?

M.: Partim de la base que vivim a la conca mediterrània i que constantment hem estat sempre aprofitant-nos del medi ambient. Començant a conrear, a adaptar espècies vegetals perquè ens interessava per a la nostra alimentació, amb animals, etc. Sempre hem explotat el medi ambient, sempre n’hem tret profit. Ara bé, hi ha un límit. Hi ha una línia que no s’ha de passar que és quan estàs sobreexplotant els recursos. És lògic que surtin moviments més conservacionistes. És aquest equilibri el que s’ha de trobar. Per exemple, en el meu àmbit, hi ha una gran part de la professió que es dedica a la gestió forestal: a extreure fusta per a fer mobles, per a biomassa… Què vol dir això? Que s’ha de tallar tota una parcel·la i deixar-la sense arbres? No. Es pot extreure fusta d’una manera raonable i sostenible a llarg termini. I aquesta seria per a mi la diferència: trobar l’equilibri.

Pi (Mirador de Montbau)

A.: Vius on t’agradaria viure? Quina importància té l’entorn en el teu dia a dia?

M.: Doncs mira, això és una de les contradiccions més contradictòries de la meva vida: ser enginyera forestal i viure enmig de Barcelona. En soc totalment conscient! (riu). A mi Barcelona és una ciutat que m’agrada moltíssim per viure-hi i també és veritat que he nascut aquí i he crescut aquí, i per tant, no em suposa cap estrès ni cap angoixa, al contrari, m’agraden tots els inputs que aquesta ciutat em dóna. És veritat que també treballo fora i m’agrada viatjar i voltar, perquè sóc inquieta i tinc el neguit de veure món i conèixer llocs. M’està bé viure a Barcelona i anar sortint i viatjant de tant en tant.

Mariona Borràs (Pau Costa Foundation)
Mariona Borràs, tècnica de la Pau Costa Foundation

A.: Per què m’has fet quedar a Collserola?

M.: Collserola és un exemple d’una problemàtica que podria haver en un futur. És el que anomenem incendis de quarta generació, que barregen bosc i cases. Si anem a la banda de La Floresta, Les Planes, Valldoreix, com que és la cara nord de la muntanya, està més humida i per tant hi ha més vegetació. En un estiu sec, allà hi ha molta més vegetació que podria generar un incendi molt més intens. Això, sumat a que hi ha cases enmig del bosc (a vegades no saps si és un bosc dins les cases o cases dins del bosc), genera un altre nivell d’emergència. No només és bosc que crema, que ja té un efecte ecològic, sinó que a més hi ha cases i persones.

Collserola és un parc interessant per la seva ubicació al costat d’una gran ciutat. S’ha de continuar fent gestió forestal a tots els municipis que l’envolten per prevenir comportaments d’incendis extrems. Fins i tot, es podria plantejar fer ús de cremes prescrites per reduir el sotabosc de les masses forestals.

Els paisatges de Catalunya encara estan coberts per terrasses testimonis de la vinya i d’altres cultius. El meu pare, que és de Vallvidrera, recorda els boscos de Collserola molt menys densos de com són ara, ja que s’aprofitava la llenya per a casa, per escalfar-se. Doncs bé, per què no tornem a pensar en treure profit dels nostres boscos? Per què no?

Mirador de Montbau (Parc de Collserola) 

Text: Alba Forés / Fotos: Janira Muñoz

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s